Reflexions d'un dia de tardor

LA REVISTA

Reflexions en un dia de tardor.

Em preocupa la societat actual, la manca de valors i sobre tot d’humanitat.

Aquesta crisi actual, ens hauria de servir per mirar-nos una mica més, i de reflexionar sobre nosaltres mateixos, els nostres semblants i el nostre entorn. Què ens ha duit a aquest punt?

 No fa tants anys érem solidaris, vivíem a  una societat on totes les persones formàvem part d’una cadena sòlida per avançar: els padrins cuidaven i inculcaven respecte i paciència als néts; els pares aportaven els diners per sobreviure i força; i els nins eren escoltats, estimats i estimulats. En un tres i no res, la gent gran no es vol fer càrrec dels infants; els infants es crien sols amb màquines i programes de televisió gens recomenables; i els pares, tenen massa feina per dedicar una mica de temps als nins o als seus grans.

Tot això sembla massa dràstic, però és la realitat. Els nins ja no senten respecte als grans ni als Mestres d’escola, ja que ningú s’ha dedicat simplement a ensenyar-los; els grans es senten sols i els de mitjana edat, s’han dedicat a fer feina per hipotecar-se cada vegada més i tenir coses innecessàries que són causa d’infelicitat i insatisfacció. Els joves no es volen involucrar en cap projecte polític, perquè no creuen en res ni els agrada la forma de  vida dels seus antecessors immediats.

Vivim a un lloc meravellós, rodejats de natura; ens aturam a prendre aire o observar simplement el paisatge? Quina ha estat la darrera vegada que un nin s’ha aturat a “escoltar” una història o una rondalla contada pacientment per una persona major? Quantes vegades a la setmana, els nins mengen a taula sense la caixa tonta encesa, i expliquen el seu dia a vàries generacions? Qui pot prescindir del telèfon mòbil en una conversa o un dinar entre amics? Quan ha estat la darrera vegada que ens hem relaxat fora rellotge? Per què tantes presses?

No fa molts anys, que a la illa necessitàvem persones de fora per fer feina  a certs llocs de feina que  abans despreciàvem i ara besaríem; pretenem engegar a aquestes famílies que vingueren per tenir una vida millor, com nosaltres un altre temps ens haguérem d’anar?

Humanisme, això és el que fa falta. L’altre dia, escoltant el discurs de la mestra de segon de primària de la meva filla, que demanava que els ajudéssim a “educar” als nostres fills en responsabilitat i valors, em vaig avergonyir, vaig pensar en què ens havíem convertit, i vaig desitjar que aquesta crisi, al menys, ens faci tornar a tots una mica més persones, i valorem aquelles petites coses que et fan somriure i no costen res.

Iliana Capllonch Cerdà

Port de Pollença, 29 de Setembre de 2010