El blog de Iliana Capllonch

Avui és el Dia Mundial de la Diabetis. El dedic a la persona més dolça del món, la meva filla Claudia que conviu desde fa quasi nou anys amb aquesta malaltia silenciosa. Com li dic, és tan dolça que el sucre li surt per la sang!! I així és com viu la seva diabetis, amb coneixement, resignació i positivitat. Però per jo és una heroïna, perquè cada dia són més de 10 picades als dits i 5 o 6 a la resta del seu cos, braços, panxa o cuixes, conviu amb agulles i li ha de demanar permís a la seva sang a través d'un aparell anomenat glucòmetre per poder menjar... i no es queixa. I quan els altres joves mengen coses que no pot menjar ella, simplement es conforma o apren a manejar les seves eines per fer-ho. Com ella, milers de nins, joves i adults, com el meu amic Juanma que avui també fa els anys... i moltes més persones. Confio amb els investigadors, que ens ajudin a millorar el control o trobin una solució que no passi per aquestes punxades continues que s'han de fer aquestes

Los recuerdos, buenos y malos, suelen estar presentes durante nuestra existencia. Un olor, un color, una imagen, una palabra, un lugar, una fecha... Hay que vivir el presente, recordando el pasado y pensando en el futuro, pero sobre todo, vivir el momento, porque el ayer no volverá y mañana quizás no estemos. Pero los recuerdos nos marcan en positivo y negativo, y tenemos la gran suerte de no poder almacenarlo todo y poseer una memoria selectiva para poder filtrar pensamientos y recuerdos. Recuerdo olores de infancia que me trasladan en el tiempo y   seguir conversaciones con mi madrina que ya hace tiempo que su presencia física se fue pero que sigue viva en pensamientos y conversaciones cotidianas con mis padres, hermanos o amigos que a raíz de una comida o alguna palabra, nos la ha recordado a todos. Siempre me han dicho que una persona que nos ha dejado, sigue viviendo mientras la recordemos. He perdido familiares y amigos, al principio los recuerdas con pena, pero esa pena