PREGÓN ILIANA DE LA FERIA DE ABRIL DE POLLENÇA 2015

ANOCHE TUVE EL PLACER DE DAR EL PREGÓN DE LA FERIA DE ABRIL DE POLLENÇA. FUE UN MOMENTO EMOTIVO DONDE SENTÍ EL CALOR DE LAS PERSONAS QUE ME ACOMPAÑARON. 
Lo comparto para las personas que les pueda interesar.

Buenas noches, en primer lugar dar las gracias al Presidente del Centro Cultural Andaluz de Pollença, Juan Fernández y a su junta directiva, por haberme invitado a dar el Pregón de su decimotercera Feria de Abril de Pollença, evento tan importante para todos los andaluces que viven aquí en Pollença.
Es el tercer año consecutivo que Juan me invita a dar el pregón y por circunstancias personales no he podido hacerlo hasta este año. Gracias Juan.

Cuando acepté la invitación para dar este pregón me pregunté sobre qué podía hablar y se dio la casualidad de que mientras estábamos organizando una cena de octavo de EGB (que no hace tanto tiempo que lo acabé), recibí una foto del viaje de estudios que curiosamente hicimos a Andalucía.
Fue precisamente en ese momento cuando me vino la inspiración: no sólo la foto estaba hecha en Andalucía, concretamente en el Parque de María Luisa en Sevilla, sino que muchos de mis compañeros de clase eran hijos de andaluces que trabajaban en Port de Pollença y habían venido de pequeños o bien ya habían nacido aquí.

Así que mi primer vínculo con Andalucía fueron mis compañeros de clase del colegio Miquel Capllonch de Port de Pollença, venidos de Sevilla, Córdoba, Cádiz, Jaén, Málaga, con los que iba a clases y compartíamos tardes de juegos por las calles del pueblo, íbamos a los campamentos de verano y formaban parte de nuestras vidas.

Más tarde, durante mi adolescencia, cuando mi familia decidió emprender la aventura de explotar el Hotel y Pizzería Eolo, empecé a trabajar con personas que venían de Andalucía a trabajar para la temporada turística, y la mayoría de mis compañeros eran de Iznájar, Córdoba, de Martín de la Jara ( pueblo que está hermanado con Puerto Pollença porque hay muchísima gente de allí), Corcolla, Sevilla, que conocían el Puerto por familias que habían venido mucho antes como Juanito de Los Faroles, La familia del Tango, y otros tantos que llevaban muchos años aquí.

La hostelería requería muchas horas de trabajo y convivíamos más de nueve meses que duraba la temporada turística a finales de los 90 principios de 2000, donde pasábamos muchas horas trabajando pero también disfrutando del carácter jovial y alegre de nuestros compañeros andaluces, que transmitían positividad y energía al resto de compañeros y turistas; algo que todos los andaluces llevan en su sangre, al igual que la estima por su tierra, de la que hablan constantemente con orgullo.
En el año 1995 viajé por primera vez con mi familia y el destino escogido fue Andalucía con base en Sevilla. Disfrutamos de las excursiones que hicimos a Granada, Jaén, Cádiz, Córdoba, Sevilla… viendo el gran patrimonio histórico, saboreando sus deliciosas comidas, recorriendo lugares que conocíamos por libros, documentales o explicaciones de amigos. Para mí fue doblemente especial, por estar en familia y la magia que me transmitió el lugar.

La hospitalidad de la gente, la belleza de esa tierra, el sentimiento que te transmiten de amor y orgullo por los suyo. Entendí muchos poemas de autores como el que voy a recitar a continuación de Manuel Machado.


Cádiz, salada claridad; Granada,
agua oculta que llora.
Romana y mora, Córdoba callada.
Málaga cantaora.
Almería dorada.
Plateado Jaén. Huelva, la orilla
de las Tres Carabelas...
y Sevilla. 


Entiendo perfectamente el sentimiento andaluz y el empeño en no olvidar ni un segundo el aroma a su tierra, el ruido de sus gentes en las calles, sus tradiciones, algo que podemos comprobar estos días de celebración, porque yo siento lo mismo por mi hogar, por el lugar que nací, algo que corre por mis venas y está constantemente en mis pensamientos, más cuando no estoy en ella y la añoro con todas mis fuerzas: el olor a mar, la brisa rozando mi cara, mi gente, mis montañas, mi tierra, tan bien descrito en los poemas de Miquel Costa i Llobera; que procuro explicar donde vaya, para que las personas a las que se lo cuento puedan entender mi sentimiento.

Y eso es precisamente lo que hacen nuestros compañeros andaluces, explicarnos cómo es su tierra, hacernos sentir cómo se sienten e invitarnos a visitarla con pasión.

Però no només hem de parlar d’anyorança, ja que els nostres amics andalusos s’han integrat a la seva llar totd’una, aprenent la nostra llengua (en Juan m’escriu els whatsaps en mallorquí), a vegades parl per costum en castellà a amics de la infantesa que ja parlen mallorquí i em contesten directament en mallorquí; també són els primers que organitzen les festes del municipi i participen, i evidentment ens fan partícips de la seva festa amb aquesta fira. Senten totes les festes com el què són, de tots.

He après dels nostres companys la seva vitalitat, la seva manera d’integrar-se allà on vagin, la passió per no oblidar els seus costums però adoptar també els d’aquí.
Un poble el formen les persones que hi viuen i el senten seu, per això els nostres amics vinguts d’Andalusia són tan pollencins com els que hi duen més generacions; estimar un poble no és qüestió de temps ni de lloc d’on s’ha nascut, sino de sentiment, d’actitut cap a ell: saber-lo cuidar, saber-lo estimar i integrar-se als costums, tradicions, llengua, que és el que ens fa a tots membres d’un mateix lloc.

I no puc acabar sense fer referència a unes persones especials per jo.

Na Carmen Muñoz, dona forta, feinera i valenta, primera dona venguda al Moll des de Sierra Yeguas, Málaga, amb la que vaig tenir el plaer de fer feina durant uns anys a l’Eolo fins que finalment es jubilà. No crec que hi hagi ningú al Moll que no la conegui. Quan vaig començar a fer feina amb ella, ja era una dona de certa edat i tenia més energia que deu persones juntes. Exemple de superació, d’empenta i de lluita.

Precisament anit em vaig trobar amb una altra persona a la que he fet referència una mica abans, en Juan Moreno, conegut per noltros com en Juanito de Los Faroles i al seu poble de naixament, Martin de la Jara com “El garbancito”, vengut al Moll l’any 1961. Ahir m’explicà que quan va arribar al Moll per primera vegada, na Carmen Muñoz que tenia un pis on no hi cabia més gent, li va fer lloc a ell i a la seva mare per passar el primer vespre i me va dir que en la vida no ho ha pogut oblidar. Senyal de la gran generositat de les persones que se n’han d’anar de ca seva per cercar feina i el recolzament dels que han passat abans pel mateix. I m’ho explicava amb el seu mallorquí perfecte.
Juan, embaucador i gran professional de l’hosteleria, fins i tot vaig anunciar el meu casament al seu restaurant i amb totes les vegades que hi he anat mai he vist una carta i ens ha fet menjar el que ha volgut.

I podria anomenar moltíssimes famílies més, com els Pareja (sense els que al Moll no hi hauria cavalcada de Reis), els Sánchez, els Pérez, els Zarza, molts d’ells venguts també a través de la Base Aèria del Moll, i no m’agradaria deixar-me ningú, perquè tots són part de la meva vida i mereixen el nostre reconeixement com a exemple d’integració a la nostra comunitat.
Persones tan molleres com jo mateixa que tenen clares les seves arrels i estima per Andalusia i així ens ho han ensenyat.

M’he centrat més en el Moll que és on he viscut tots aquests anys, però sé que a Pollença també n’és ple de persones vengudes d’Andalusia, on han fet la seva vida i organitzen aquests esdeveniments.

Per això torn donar les gràcies a Juan Fernández com a President del Centre Cultural Andalús de Pollença per haver-me convidat a participar activament a la seva Fira aquest any que esper que disfrutem aquests dies tots junts.

Moltes gràcies  i a disfrutar.


                                                                              Port de Pollença, 10 d’abril de 2015
                                                                              Iliana Capllonch Cerdà


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

XI Encuentro de Enfermedades Minoritarias y Discapacidad Menorca febrero 2024

UN COLEGIO OFICIAL O PROFESIONAL

GRATITUD