La salut mental: una assignatura pendent de tots

 Tot i els avenços socials, la salut mental continua envoltada de silencis, estigmes i incomprensió. Parlar-ne és, encara avui, un acte de valentia i de necessitat col·lectiva.

A tots ens pot tocar, en algun moment de la vida, conviure amb una malaltia mental —ja sigui en primera persona o a través d’una persona estimada. I, en tots dos casos, es tracta d’una realitat sovint difícil d’entendre i d’acceptar, que encara arrossega prejudicis, malgrat que en els darrers anys se’n parli amb més naturalitat.

Fa anys que conviu amb mi un trastorn ansiós-depressiu reactiu, tal com consta al meu historial mèdic. Amb medicació i teràpia he après a conviure-hi, i la major part del temps duc una vida normal. Però hi ha períodes —com els d’aquests darrers mesos— en què les recaigudes m’obliguen a aturar, a descansar i a acceptar els meus límits.

Em reconforta veure que cada vegada se’n parla més, perquè això em fa sentir compresa i menys sola. El pitjor enemic d’aquesta malaltia és, sovint, un mateix: la culpa, el dubte constant i la sensació que “hauries de poder amb tot”. Com em recorda la psiquiatra, el problema no és voler estar bé, sinó lluitar contra tu mateixa quan el cos i la ment et reclamen calma.

Encara avui hi ha dies en què em costa aixecar-me, concentrar-me o simplement sortir de casa. Dies en què només voldria dormir per silenciar el run-run incessant de pors irracionals que ocupen el cervell i no donen treva. Llavors arriben els símptomes: l’angoixa, la falta d’aire, el cor accelerat... i el diagnòstic: “crisi d’ansietat”. I, efectivament, cal aturar.

Tothom vol ajudar i ho fa amb bona intenció: “Ànims, surt, pren l’aire, et farà bé.” Però quan et costa la vida somriure o parlar, aquestes frases —malgrat la bona voluntat— pesen. Et castigues per no poder fer el mínim, per no entendre’t ni tu mateixa. I aquest cercle d’autoexigència és devastador.

La medicació i la teràpia són eines necessàries, però no hi ha solucions immediates. Cal paciència, hàbits saludables, descans i temps. A poc a poc, el gris va deixant pas als colors. Tornen les ganes de fer, de parlar, de viure. I respires amb alleujament, tot i que el dubte persisteix: “I si torna? Què puc fer perquè no em passi més?”

Els amics i la família també en són víctimes col·laterals. Comprendre aquestes situacions no és fàcil, i el suport emocional és essencial. Sempre ho compar amb la diabetis: una persona diabètica necessita insulina, i la dosi pot variar segons molts factors. Hi ha moments de descontrol i de desànim, i també necessiten comprensió i acompanyament.

La salut mental no hauria de ser un tabú. Parlar-ne obertament, sense por ni prejudicis, és el primer pas per normalitzar-la. Com qualsevol altra malaltia, necessita tractament, seguiment i, sobretot, empatia.

Només si tots —professionals, famílies i societat— la posem al centre, aconseguirem que ningú hagi de lluitar sol contra el que no es veu, però pesa tant.

Palma, 8 d'octubre de 2025

Iliana Capllonch