A tu papà, on siguis navegant

 

En uns dies farà un any que te n’anares físicament, que el teu cos va deixar de patir, perquè vares resistir fins al darrer alè. Volies estar aquí, amb noltros, present en els moments importants de les nostres vides. Volies viure la graduació de n’Andreita, veure el futur professional de les teves netes grans i gaudir una mica més de les petites... acompanyar la mamà en aquesta etapa de maduresa, amb els teus fills, el teu tot, perquè eres feliç envoltat dels teus, i noltros ho érem amb tu.

Però el maleït càncer te va devorar i se te’n va dur massa aviat.

Mir enrere i me n’adon de com de malament estaves els darrers mesos, i no te sentírem mai una queixa. Al contrari: el teu despertar anava acompanyat d’una rialla, com la que ens dedicares just abans de dormir-te per darrera vegada. Només mirant les fotos veig com devies patir en silenci, perquè la teva cara ja estava desencaixada, i en aquells moments no era capaç de veure-ho. Les teves ganes de viure i el teu caràcter alegre, fort, amable i lluitador ens permetien gaudir de tu sense adonar-nos del patiment que duies dins.

Diuen que l’etapa més difícil del dol és el primer any, que t’has d’acostumar a la falta de presència física. Però no m’acostumaré, ho assumiré, no en queda d’altra, perquè realment hi ets en cada moment de la meva vida, perquè te xerr, te cerc per explicar-te coses, i parlam de tu cada dia. És difícil arribar a casa i que no estiguis al teu lloc de sempre, però te sent: hi ets a cada porus de la meva pell. Perquè jo, sense tu, no existiria, i encara que no et vegi, sé que hi ets.

Anyor la teva veu, que gràcies a la tecnologia tenc enregistrada i la puc sentir. Fins i tot puc veure la teva expressió mirant-me quan te gravava o quan cantàvem junts les nostres cançons. Me fa mal mirar-les, però alhora me fan bé, perquè per res del món te vull oblidar, ni t’oblidaré, ni deixaré de xerrar de tu i amb tu.