El blog de Iliana Capllonch

  Tot i els avenços socials, la salut mental continua envoltada de silencis, estigmes i incomprensió. Parlar-ne és, encara avui, un acte de valentia i de necessitat col·lectiva. A tots ens pot tocar, en algun moment de la vida, conviure amb una malaltia mental —ja sigui en primera persona o a través d’una persona estimada. I, en tots dos casos, es tracta d’una realitat sovint difícil d’entendre i d’acceptar, que encara arrossega prejudicis, malgrat que en els darrers anys se’n parli amb més naturalitat. Fa anys que conviu amb mi un trastorn ansiós-depressiu reactiu , tal com consta al meu historial mèdic. Amb medicació i teràpia he après a conviure-hi, i la major part del temps duc una vida normal. Però hi ha períodes —com els d’aquests darrers mesos— en què les recaigudes m’obliguen a aturar, a descansar i a acceptar els meus límits. Em reconforta veure que cada vegada se’n parla més, perquè això em fa sentir compresa i menys sola . El pitjor enemic d’aquesta malaltia és, so...

  Dues paraules curtes, senzilles, però carregades de significat. Dues paraules que són sinònim de VIDA , i que al llarg del temps es vesteixen de múltiples valors i experiències: Valors , que ens inculquen des del primer dia i que ens formen com a persones, perpetuant-se de generació en generació. Joc , que uneix pares i fills i queda gravat per sempre en la memòria, aportant seguretat fins i tot en els moments més difícils. Orgull , aquell que els pares senten pels seus fills en cada etapa vital i que ens fa créixer més forts i preparats. Responsabilitat , que els fills aprenen observant els seus pares i que intenten imitar quan els toca el torn. Coratge , la força que treuen els pares, fins i tot quan sembla que no en tenen, per transmetre seguretat als seus fills. Complicitat , que amb els anys es transforma en la certesa que sempre hi seran, allà on siguin. Serenor , la calma que aporten quan els ...

Ayer por la tarde tuve el privilegio de asistir a la conferencia de José Luis García Ginard, creador de “Las rutas del silencio”. Para quien no lo conozca, José Luis es una persona extraordinaria: su bondad, su sonrisa permanente y su generosidad lo definen. Nació como un niño normal, en una familia con tres hermanos más, pero debido a un antibiótico perdió el sentido del oído. Así, creció en un mundo ruidoso que él no podía escuchar, experimentando en primera persona la incomunicación. Muchos de nosotros, sin problemas de audición ni otras diversidades funcionales, no nos damos cuenta de la suerte que tenemos y de las dificultades que enfrentan las personas cuando les falta uno de sus sentidos. Lejos de amedrentarse, José Luis estudió unas oposiciones y acabó siendo funcionario de Correos. Ayer, gracias a un intérprete voluntario que facilitó su comunicación con el público, pudimos conocer todo lo que nos quería compartir. Uno de sus hermanos, Juan Antonio, le regaló una bicicle...