POLÍTICA MUNICIPAL

Aquest escrit el faig en nom meu, d’Iliana Capllonch, regidora de l’equip de govern del municipi de Pollença, a pesar de que normalment no utilitzo el meu perfil personal per motius polítics, però necessitava fer-ho.

Des de petita tenc vocació de servei, ja sigui per la meva família, per la meva feina, o la meva sensibilitat, igual que la meva ideologia ha estat clarament socialista des de que tenc  ús de raó, i mai ho he ocultat. Això no ha estat un impediment per tenir amics de totes les sensibilitats polítiques i inclús hi hagi compartit projectes de gran envergadura social, com la meva etapa dins la junta directiva de la Federación Española de Enfermedades Raras, on em va cridar per formar-hi part un ex regidor del PP de Múrcia i on teníem un company regidor d’ERC d’Igualada, entre altres, i amb els que mantenc moltíssima amistat.

D’igual manera sempre he pogut parlar de política i altres temes amb gent de totes les ideologies i edats, mantenint respecte i amistat.

Una de les meves virtuts és la gran responsabilitat amb les persones i amb el què faig, a l’igual que tenc defectes, i molts, però el compromís i l’escolta activa em defineixen bastant per tot on m’he mogut.

D’ençà que vaig entrar a formar part de l’equip de govern del meu poble, amb molt orgull i responsabilitat, vaig afrontar que seria una etapa de quatre anys amb renúncies i diferent a tot el què havia fet fins aquell moment, encara que ja havia pogut sebre com funcionava un partit polític per dins des de que Francina Armengol m’anomenà secretària de polítiques socials de la seva executiva i la meva etapa associativa movent-me entre institucions diverses i mitjans de comunicació.

Però la política municipal és intensa i requereix molta dedicació. Vista des de fora és molt més diferent del que et pots imaginar o et poden advertir. Jo tenc dedicació exclusiva, és a dir, no me puc dedicar a res més, ja que tenc un sou assignat de l’Ajuntament, és a dir, dels contribuents del meu poble, per gestionar els seus diners. Això fa que tengui una pressió afegida, ja que s’ha de pensar molt alhora de fer una despesa o inversió. Però no tota la política es basa en inversions o despeses, sinó en atendre als ciutadans, els seus problemes, i intentar donar solucions. Això són hores, xerrades, reunions, però també estudiar documents, fer gestions, cridades, anar a cercar solucions a fora del municipi perquè a vegades s’ha de cercar ajuda a altres institucions supramunicipals. I a part de la feina, com en qualsevol altra a temps complet, tenc altres obligacions com a mare i persona, se suposa que ha d’haver com a totes feines una conciliació, per això explic que dedicació exclusiva no són 24 hores (que sí que hi estam pendents) sinó que no et pots dedicar a una altra feina.

Jo no en sabia gaire de l’Administració des de dins, però amb una mica d’ajuda del personal i amb el dia a dia, quan ja fa prop de dos anys he pogut avançar bastant. El millor, veure resultats, com els comerciants estan contents amb els cursos i coneixements adquirits, amb el conveni que poden anar fent campanyes, o que algú em digui que ve a Pollença gràcies a la web de la destinació  turística Pollença, o comentaris sobre la Fira i l’agraïment de la Cooperativa per haver tornat al Pont Romà, recuperació de TDT a Cala Sant Vicenç, asfaltat de carreteres o moltes altres coses. Cercar consens a través de reunions conjuntes amb diversos col·lectius i associacions, hoteleres, restauradors, artesans, junta de representants de mercats, comerciants, veïns, on es poden treure moltes idees... Però no m’hi he posat perquè em donin les gràcies, és la meva feina i el meu compromís. Ja soc bastant autocrítica amb jo mateixa quan m’he compromès amb alguna cosa i no he pogut cumplir o no arrib a determinats temes.

El què no es veu, és que no tenim horari ni vida familiar, ja que tal vegada quan dones una volta amb la família o dines a algun lloc, ve algú i te fa una consulta a la que intentes donar resposta amb la major agilitat possible, o actes en horari que tal vegada tenguis un esdeveniment familiar, o una cridada en hores no adequades.

Però tampoc em queix, ho pos en valor, ja que més o menys sabia en què em comprometia jo, i de pas, la família, que són els primers que renuncien a la teva presència física i a vegades quan ets a casa, segueixes fent feina per contestar correus, telèfon o com he dit, quan passeges, que t’aturin per explicar-te problemes.

Accept les crítiques constructives, et fan millor, et fan superar, el què no puc aguantar és la mentida o la covardia d’algunes persones que desgraciadament disposen de massa temps per amagar-se darrera un pseudònim a les xarxes socials i dedicar-se a desprestigiar a una persona per la seva dedicació, sense tenir idea de tal vegada en què consisteix un càrrec públic i com gestiona una persona. Només em pot entendre qui ha pogut fer feina a la política municipal, que és molt enriquidora per qui li agrada la política, però molt desagraïda en quan a dedicació i el què suposa per la família i per la mateixa persona si és mínimament sensible.

Cada dia em plantejo si ho faig bé, si estic a l’alçada de les expectatives de les persones que confiaren amb jo, perquè la pitjor enemiga que tenc som jo mateixa, però sé i estic tranqui-la que faig tot el que puc, el que sé, i que intentaré lluitar per acabar la legislatura a la qual em vaig comprometre sempre oberta a la crítica constructiva i al consens, tenguent sempre oberta la porta, tengui la ideologia que tengui perquè govern per totes les persones del meu municipi.

El més trist de tot és el desprestigi de la política actual, el mal ús de les xarxes socials, ja que fan mal no només a la persona que com jo decideixen dedicar una època de la seva vida a una vocació tan forta, a pesar de la duresa i renúncies que fas per defensar les teves idees, sinó el mal que fan a la família que també segueixen les xarxes com fills, pares i altres persones a les que li importes i també hi són. Però com he dit, tot i així, sent la política, me sent responsable i faig el que puc.

                                                                              Port de Pollença, 7 de març de 17